La 47ª edició del Festival de Sitges va acabar diumenge, després de 10 èpics dies plens de cinema. El palmarès oficial és només una mostra del molt cinema que es va viure durant aquests dies. Amb un munt de seccions, espais i projeccions durant 23 hores al dia, Sitges és un enorme magma cinematogràfic on tothom pot trobar allò que vol veure, sigui o no fantàstic.

Pel que fa als premis, I Origins, de Mike Cahill va emportar-se el primer premi. Els espectadors de Cineclub Vic ja vam poder gaudir de la primera pel·lícula de ficció de Cahill, Otra tierra. Una cinta que combinava la ciència ficció menys fantàstica amb la intensitat dramàtica dels seus personatges. Aquí, amb més pressupost i mitjans, el director reprèn la fórmula per reflexionar al voltant de la relació entre ciència i espiritualitat.

Un altre conegut de Cineclub és Tetsuya Nakashima, director de la rocambolesca Conociendo a Matsuko. La seva última pel·lícula, The World of Kanako va emportar-se el premi ex-aequo a la millor interpretació.

Cineclub Vic sempre té molt present les projeccions del Festival en les seves programacions. Durant aquest cicle, sense anar més lluny, ens hem trobat amb dues triomfadores del Festival com Borgman i Coherence. Encara és aviat per veure qui passarà per la sala del ETC, però no hi ha dubte que alguna pel·lícula del Sitges 47 acabarà a la programació de Cineclub en propers cicles.

Dins del monstre que és el Festival de Sitges, també hi ha lloc per degustar plats allunyats dels tòpics del certamen. Durant aquesta edició destaquem visionats com la última pel·lícula de Jean-Luc Godard, Adieu au langage, rodada en 3D, i el rescat de dues joies del cinema dels 70. Per una banda, Carga Maldita, el remake que William Friedkin va fer de la mítica El salario del miedo. No negarem que ens morim de ganes de passar aquesta pel·licula, un deliri pels sentits i una autèntica lliçó de cinema. També dels 70 és Wake in Fright, una cinta de culte australiana que compta amb el dubtós honor de mostrar morts reals de cangurs. El govern australià, com deixa clar el missatge al final de la pel·lícula, castiga aquestes accions però això no evita que es pugui valorar i apreciar la qualitat d´una obra tan àrida com estimulant.

En definitiva, Sitges és TOT el cinema. Tot tipus de projeccions i sales que et permeten, fins i tot, recuperar per sopresa, una obra mestra com La petita botiga dels horrors de Roger Corman. Han estat 10 dies esgotadors, fascinants... i ja ho trobem a faltar.