Cineclub Vic // des de 1958

En el context polític i social de la dictadura franquista, el naixement d'aquesta entitat no va ser pas un fet aïllat en el panorama català, sinó que formava part del moviment associatiu dels cineclubs -més coneguts a l'època com a "cine fòrums"-, que es va estendre per tot Catalunya en aquells anys de la postguerra.

La fòrmula consistia en la projecció periódica de films, precedida d'una presentació que centrava la temàtica i l'estètica de l'obra. En acabar la sessió, s'iniciava un debat entre els assistents -els famosos "fòrums"-, que era dirigit pel propi presentador. Si recordem que el règim franquista havia abolit la llibertat d'expressió, i que l'ús públic de la llengua catalana era severament reprimit, és fàcil comprendre l'èxit dels cineclubs.

Amb l'excusa d'una projecció cinematogràfica, un col·lectiu de ciutadans es podia reunir al cinema per parlar de temes culturals amb una relativa llibertat (sempre hi havia a la sala un policia de la "secreta" que informava a les autoritats).
Una mica d'història

Corria l'any 1957. La idea inicial va sortir de Jaume Clotet, artista i fabricant d'imatgeria religiosa. El Sr. Clotet va escriure a José M. Pérez Lozano, director de la revista Film Ideal, i aquest va respondre que podrien aprofitar el seu viatge a Roda de Ter, on havia quedat amb Miquel Martí Pol, que també volia crear una entitat semblant. Aviat es va formar un nucli de gent interessada, entre els quals destacaria alguns dels fundadors: l'esmentat Jaume Clotet; Armand Quintana, escriptor i promotor cultural; el ginecòleg Anicet Altés; Lluís Jiménez, fotògraf i cineasta amateur; i Candi Espona, advocat que va redactar els primers estatuts. Com que ningú es plantejava fundar un cineclub dintre les estructures feixistes del "Movimiento", l'única alternativa viable va ser parlar-ne amb el Bisbat. El Dr. Ramon Masnou, aleshores bisbe de Vic, va donar aixopluc a l'entitat dins una societat recreativa anomenada OAR. El 15 de gener del 1958, amb els estatuts ja aprovats, arrencava de manera oficial la programació. El salario del miedo (1953), de H.G. Clouzot, està registrada com la primera sessió, i un convidat especial vingué a presentar-la: el crític de cinema José Luis Guarner.

En el termini de sis anys, el Cineclub Vic va arribar a la sessió núm. 100. Pot dir-se que l'entitat estava consolidada, amb una massa social estable i fidel. L'any 1965, sota la presidència de Miquel Codina, l'entitat rebia el Premi Sant Jordi al millor cineclub de Catalunya. Era un guardó creat per Radio Nacional de España, i s'atorgava per votació entre la crítica especialitzada. El mandat d'aquella Junta presidida per Codina, entre 1964 i 1968, és recordat com una època daurada dins la història del nostre "cine-fòrum". L'eclosió d'un cinemaeuropeu d'arrel social, marcat per la revolució estètica de la "Nouvelle Vague", va propiciar intenses vetllades cinèfiles, condimentades pel cuc de la política que ja s'atrevia a treure el cap als col·loquis, i a vegades gairebé els monopolitzava. Més de tres-cents socis integraven l'entitat a finals de 1968.
Democràcia i desencís

Els fòrums van deixar-se de fer el 1973. Durant quinze anys, havien dinamitzat les sessions un centenar de presentadors, entre els quals hi trobem noms de prestigi, com ara M. Porter Moix, M. Martí Pol, J. E. Lahosa, o A. Kirchner. Amb la mort del dictador, va obrir-se aquell període irrepetible que anomenem la transició. Un temps de febre política, abrandat d'il·lusions, que el pacte constitucional de 1978 va encarregar-se de refredar, deixant un regust de frustració.

El món artístic i cultural va patir aquest desencís bona part dels anys vuitanta. Molts cineclubs catalans van haver de tancar, i a Vic ens va anar d'un pèl. Recuperades les llibertats democràtiques, la funció cultural -i sobretot social- que donava vida a l'entitat, havia perdut sentit. Les baixes de socis eren constants, i l'economia feia aigües. A principis dels noranta la situació ja era insostenible: el deute acumulat fregava el milió de pessetes! Llavors, la Junta va decidir apostar fort. Durant el 1993 l'activitat va ser frenètica; vint projeccions regulars i tretze sessions extres, repartides en cicles temàtics, van merèixer que la Generalitat ens concedís el Premi al millor Cineclub de Catalunya 1994.

La dotació econòmica era de mig mil·lió de pessetes, que serviren per pagar deutes. Amb el guardó sota el braç, la Junta va negociar un conveni municipal, que des d'aleshores ha garantit la viabilitat econòmica d'un servei cultural per a Vic i comarca.
La sessió núm. 1.000

El 21 de gener de 2006 celebràvem la xifra emblemàtica de 1.000 sessions de cineclub amb un acte especial: la projecció d'un documental soviètic del cine mut, L'home de la càmera (Dziga Vertov, 1929), i l'estrena en directe d'una banda sonora original, composta per Marc Vernis i Marcelo Valente. En els parlaments oficials, es va ressaltar que l'entitat havia sabut adaptar-se als nous temps, oferint la difusió en versió original d'aquell cinema independent que prioritza la vessant artística i el compromís social per sobre dels imperatius comercials. Jo només hi afegiria que el Cineclub Vic ha esdevingut el més antic de Catalunya, si tenim en compte la programació ininterrompuda des de la seva fundació, aviat farà 50 anys.

Autor: Joan Puigdollers
Bibliografia consultada:


"La pel·lícula del Cineclub", de J. Ylla-Català i S. Ponce. Publicat per Eumo Ed.
Hemeroteca de la premsa comarcal (Ausona i El 9 Nou).