La boira se n’ha anat de la ciutat i en Manel, meteoròleg aficionat, farà tot el possibleperquè torni. L’Enric es debat entre l’amor físic que li ofereix una admiradora en un xat i l’amor de cavaller medieval que sent per una noia que no ha vist mai. En Furri, vigilant en un museu d’art sacre, vol tornar a creure en Déu. En Manel, l’Enric i en Furri són les persones reals que porten els capgrossos a la festa major. I aquestes són les històries secretes que s’amaguen dintre el capgròs. “Un capgròs Ã©s com una persona que s’ha empassat una altra personaâ€� diu la nena que els observa. I la boira que no torna.

Ventre blanc és una faula crua i subtil sobre altres maneres de buscar la felicitat en la voràgine de la societat actual de consum i aparador. Els protagonistes són les persones reals que porten els capgrossos d’una ciutat solitària. 

Jordi Lara ens porta amb naturalitat a situacions d’una poesia delirant, però presentades amb una mirada continguda i contemplativa, un disseny de plans austers

i mil·limètrics i un temps narratiu ajustat a la discreció i l’espera. La fotografia de Jordi Crusats captura la llum natural d’una ciutat vella que s’ha buidat, per emplaçar-

nos en un territori visual a mig camí entre el real i l’oníric. El director tècnic, Sergi Lladó, ha dut a bon terme un projecte cinematogràfic ambiciós rodat amb

molt pocs mitjans i amb la imaginació aplicada, també, al sistema de producció